-
/ introduction /
-
/ map /
-
/ contact /
El 2003 vaig començar a fotografiar vestíbuls d'edificis barcelonins. La imatge que va engegar aquesta dèria es troba just a l’edifici on viuen els meus pares, una casa construida cap al 1962 al carrer Teodora Lamadrid. Al vestíbul, hi havia -encara hi és- un panell ceràmic representant una escena de cacera prehistòrica, a l’estil de les pintures d’Altamira o Lascaux, una decoració que havia vist sempre des de petit. Un dia, em vaig adonar com n'era de curiós que la decoració triada per a guarnir un edifici del segle XX, fos tan similar a la que els nostres avantpassats feren servir per pintar llurs coves 20.000 anys enrera. Era una broma del constructor? D'un historiador de l'art subversiu, tronat o de gustos ultraconsevadors? I després: hi hauria més cases similars? Vaig treure el nas en altres edificis de la mateixa època i vaig topar amb un món ple d'espais decorats que passaven inadvertits de la mateixa manera que ho havia estat per a mi, durant tants anys, la decoració neoruprestre de la casa familiar.
El resultat d’aquesta recerca és aquest repertori: les imatges que us presento i la informació que ens trasmeten. Informació relativa a modes i a estètica popular, a la invisibilitat dels llocs de pas que són els vestíbuls, les porteries i les entrades dels edicicis, a les pretensions -o a l'inversa- de promotors i veïns, als oficis artesans desapareguts, a un moment econòmic puixant que afavoria la participació d’aquest artesanat, i a una estètica agosarada, a voltes estrambòtica, valenta fins i tot en la seva lletjor, que ara ens sobta. Les peces triades ens poden plaure o bé les podem trobar ridícules, pretensioses, divertides, candoroses...
Aquest recull és també un testimoniatge. Els edificis triats pertanyen gairebé tots, al periode que va de 1960 fins a principis de la dècada dels 80. Alguns d’aquests «espais decorats» han desaparegut o han estat modificats, mutilats o eliminats quan els veïns han pensat que calia actualitzar-ne l’aspecte.
Pel que fa als autors, trobem de tot. Des de artistes com ara en Joan Vilacasas i les seves magnífiques «Planimetries» escampades per mitja ciutat, escultors com Josep Maria Subirachs, fotògrafs com Català-Roca, fins a artesans perfectament desconeguts. La mostra és variada i l’he ordenada per temes, tècniques i districtes.
I ara, la part técnica: la càmara, la il·luminació, la foscor, -que no la composició- pertanyen al gènere de la «fotografia de guerrilla», o si voleu, a la «fotografia humil» més que no pas a la qualitat rutilant pròpia de la fotografia d'arquitectes. Demano doncs, la benevolència del lector davant les imposicions sempre insidioses de la precarietat.
I per fi, vull certificar que aquest és un projecte independent, sense subvencions, ni facilitats, ni ajuts de cap mena, materials o espirituals.
Jordi Avià Faure